Hong Kong: identitat i història

Captura de pantalla 2014-11-11 a las 00.57.00

“Els cavalls seguiran corrent”

(ma zhao pao)[1]

Aquesta és la famosa promesa que Deng Xiaoping (màxim dirigent del Partit Comunista Xinès que ideà el sistema: “one country, two systems”) fent referència a què li passaria a Hong Kong després de 1997, data en que la colònia britànica passaria a formar part de la sobirania xinesa. Personalment, m’ha semblat una molt bona metàfora de la situació post-1997 i de la situació actual de Hong Kong. Els jocs d’atzar estan prohibits a la resta del territori xinès, exceptuant Macau, però Hong Kong és diferent en aquest aspecte i en molts altres, en molts sentits segueix corrent cap a una direcció diferent de la resta de la Xina, conservant i generant una identitat que fa del territori un espai únic.

 

Hong Kong colonial, el Hong Kong post-1997 i els inicis d’una nova identitat

En aquest article proposo fer una breu referència a la història de l’antiga colònia britànica, la seva posterior descolonització i incorporació a potència xinesa, els seus primers anys de transició després de l’any 1997. També em proposo analitzar alguns casos actuals i concrets sobre la identitat dels habitants de Hong Kong a nivell social, cultural i artístic, sobretot posant l’accent en el concepte “art performatiu” i la seva influència en la construcció d’una identitat hongkonguesa.

La cosmopolita ciutat-província coneguda com Hong Kong, es troba en la desembocadura de l’anomenat Riu de les perles. L’interès de la potència britànica sobre la petita regió del sud-est asiàtic era fonamentalment comercial i mercantil, marcant el principi de la presencia britànica sobre el territori l’any 1841 en la Convenció de Chuenpi, amb la cessió de l’actual illa de Hong Kong per part de la Xina als britànics. Un any després, el 1842, amb el Tractat de Nanjing la influencia comercial britànica va començar a créixer, obtenint la cessió de perpetuïtat sobre la península de Kowloon i l’illa de Lantau. Més endavant, la potència colonial s’annexà nous territoris al voltant de Kowloon, aprofitant la feblesa xinesa després de la derrota davant la guerra amb el Japó. La situació a Xina durant la primera meitat del segle XX va generar forts fluxos de població xinesa emigrant a Hong Kong. La segona guerra contra el Japó i la posterior revolució cultural de Mao Zedong va provocar forts fluxos migratoris al territori que en molt poc temps es va veure obligada a absorbir una forta onada de població en el diminut territori. El barraquisme va envair el paisatge de la regió fins que la situació va esdevenir insuportable. Malgrat el tancament de les fronteres, el govern colonial britànic es va veure obligat a posar-hi remei i l’any 1954 es va posar en funcionament l’anomentat Resettlement Department. Es podria afirmar que aquesta mena de barraquisme vertical d’edificis alts i apartaments diminuts ha marcat bona part de la morfologia de la ciutat que coneixem avui dia, definint al mateix temps la historia de la regió.

L’anterior influència britànica i la permanent barreja entre l’antiga cultura britànica i la actual cultura xinesa ha creat una societat i una identitat propis, on els seus habitants, es senten, es veuen i són diferents. El gran plantejament sobre la identitat hongkonguesa es planteja sobretot a partir de 1997, any en què l’antiga colònia abandona el territori i aquest passa a formar part de Xina com a Special Administrative Region (SAR), fins l’any 2047 data en la que la ciutat-província perdrà el seu estatus especial[2]. El que fa de la retirada britànica de Hong Kong una descolonització única és el desenvolupament i el creixement econòmic que ha experimentat la colònia després de la retirada britànica. El fet d’haver pogut mantenir un alt nombre de funcionaris en els seus càrrecs, el deixar un període de temps raonable perquè la població es mentalitzi del canvi de sobirania, va permetre una descolonització pacífica i fluida[3]. Cal tenir en compte que aquesta afirmació es fa des de la comparació d’altres processos de descolonització com la Índia britànica o la descolonització dels territoris africans sota la sobirania francesa que van marcar la segona meitat del segle XX. El procés de descolonització de Hong Kong va suposar un seguit de tensions: des de 1987 fins l’any 1997, un 10% de la població de Hong Kong va marxar, la majoria cap a Austràlia, Canadà i els Estats Units. Tot i que alguns ja havien marxat uns anys abans i d’altres van tornar al obtenir la ciutadania en un altre país. Es podria afirmar que la pèrdua de la sobirania britànica en el territori va causar més por i incertesa que alegria. Una onada de voluntat de reafirmació d’una identitat pròpia va envair l’antiga colònia durant els darrers anys vuitanta i els anys noranta, molts artistes locals es van veure amb la responsabilitat d’expressar la seva identitat local i la seva preocupació davant el futur incert de Hong Kong. Els fets de la massacre de Tiananmen l’any 1989 va marcar un punt d’inflexió davant la futura transició de 1997, fent perdre a molta gent local la fe en el govern xinès i en el futur de Hong Kong. Molts parlen de re-colonització i no de descolonització de Hong Kong, és a dir, un canvi de mans de poder i no una independència com la d’altres països. No es creava un nou país sinó que passava d’una sobirania a una altra. La por residia, fonamentalment, a passar a formar part d’un règim més autoritari que l’anterior on es temia perdre drets i llibertats, la descolonització de la regió no venia d’una demanda interna, ja que la majoria preferia la sobirania britànica a la xinesa, ni tampoc venia donada per la pressió internacional, més aviat va venir donat pel govern xinès, qui va declarar l’any 1972 que el futur de Hong Kong era un assumpte intern purament xinès que es resoldria quan el govern ho trobés convenient[4].

Els primers deu anys de transició després de 1997 van anar acompanyats d’un seguit d’esdeveniments que marcaren la història de la regió. Un exemple força recent va ser la Severe Acute Respiratory Syndrome (SARS) la primavera de l’any 2003, causant el pànic i creant un ressò internacional que impactà el món sencer i tota la població hongkonguesa a nivell social, polític i cultural. Malgrat les tensions amb la Xina sobre d’on provenia el virus i les víctimes afectades, es produí un canvi de mentalitat en la població hongkonguesa, una presa de consciència sobre la necessitat de la població de formar part activa en la determinació del futur de Hong Kong i qui havia de liderar-los cap a un futur prometedor. Per tant, aquests anys van ser claus en la formació de d’una identitat pròpia, això es pot apreciar en com aquell mateix any 2003 gran part de la població hongkonguesa va sortir al carrer manifestant el seu desacord per com s’havia expressat als mitjans i com es plantejava resoldre el problema de l’epidèmia[5]. La mala gestió del govern SAR davant de l’epidèmia era innegable i justificava al cent per cent la indignació de la població.

Les protestes a favor de la transparència política i la no erosió de la democràcia es van fer paleses l’any 2004, davant la decisió del govern del People’s Republic of China (PRC) de prohibir les eleccions generals, i l’any 2006 una gran multitud es va concentrar al Victoria Park demanant el sufragi universal. Tota aquesta convulsió ve donada a partir de 1997, quan els membres del govern PRC es mostraren contraris a fomentar reformes democràtiques i llibertats civils. Més endavant (any 2005), els magnats locals i els líders del PSC, es varen oposar a una gran reforma democràtica, tement que aquestes mesures influenciessin a la població de la resta del territori xinès i això comportés un augment de les taxes i una gran inversió de diners per part del govern[6]. Això va generar un descontentament general per part de la població, queixant-se de l’esvaïment del principi “one country, two systems”. També cal tenir present que l’establiment d’un govern post-colonial en una regió com Hong Kong planteja més d’un objectiu a complir: ha d’acontentar el govern central, mantenir els interessos econòmics dels magnats i satisfer la població local, fent palès les febleses del llegat britànic a la regió i el seu status post-colonial[7].

 

Manifestacions, art performatiu i espai urbà: una nova expressió de la identitat

El canvi de sobirania a l’antiga colònia britànica també va generar un canvi a nivell artístic, molts artistes locals varen adoptar l’art performatiu com a mitjà d’expressió davant dels esdeveniments que suposava la pèrdua de la sobirania britànica en el territori i les seves preocupacions de cara el futur de Hong Kong. El sòl urbà, és a dir, la ciutat en si mateixa va esdevenir un mitjà d’expressió d’aquests artistes, basant-se en la concepció de l’art de Paul Valery (1964) en que l’art comença en l’artista i esdevé un producte de relacions socials, més que una obra individual. A més, l’art performatiu al qual fem referència, juga amb l’element art-espai, és a dir, l’art necessita d’un espai on poder realitzar-se i resulta difícil trobar-ne en una ciutat tant densament poblada com és Hong Kong, d’aquesta manera, l’espai urbà queda integrat en l’obra i al mateix temps posa de manifest la falta d’espai i l’especulació del govern amb el sòl urbà.

Aquesta concepció de l’art guarda una estreta relació amb les manifestacions i les protestes realitzades a Hong Kong: els esdeveniments del quatre de juny de 1989, la data de l’establiment de la Hong Kong SAR i altres esdeveniments associats amb la demanda de sufragi universal. Aquests actes converteixen els carrers i els parcs en escenaris d’accions polítiques i actes artístics performatius, la majoria relacionats amb la ferma preocupació sobre el futur de la democràcia a Hong Kong i la seva autodeterminació política. D’aquesta manera, a través de la performance, es fa palès més que mai la connexió entre l’art i el públic, on el diàleg entre aquests és permanent i en la majoria de casos el públic és la creació artística i viceversa.

De fet, les manifestacions i les obres d’art performatiu serveixen com a referent històric dels esdeveniments que van marcar la història del Hong Kong pre-1997 i post-1997. En aquest gràfic (1) es pot apreciar com els pics més alts de manifestacions i actes performatius a Hong Kong es concentren en els anys on es van produir els actes i els esdeveniments polítics més destacats[8]: agafem l’exemple de l’any 1989, on es pot apreciar un seguit d’actes performatius de tipus social i polític que clarament feien referència a la indignació de la població hongkonguesa davant dels actes produïts a la plaça de Tiananmen aquell mateix any. El pic més elevat i que abraça actes performatius diversos és l’any 1997, fent referència a l’any del traspàs de Hong Kong de la sobirania britànica a la xinesa. També resulta interessant destacar com els anys que envolten 1997 també es produïren un seguit d’actes performatius, no tan densificats però que són una clara causa i/o conseqüència del que representà aquell any. Podríem dir que, en certa mesura, els actes performatius plasmats en aquest gràfic ens permeten analitzar la història recent del territori, analitzar aproximadament de quin tipus d’esdeveniment polític o social fan referència en funció de l’acte performatiu plasmat en el gràfic. És a dir que, els actes performatius van tenir un impacte tant fort en el territori que quasi es podria analitzar la història recent de Hong Kong, fent una ullada als actes performatius que es varen realitzar en conseqüència.

Captura de pantalla 2014-11-11 a las 00.50.36(1)

En Rishi i la Daisy

Fa pocs dies vaig conèixer a un estudiant d’uns 24 anys que estudia i viu a Hong Kong. Quan li vaig preguntar d’on era, em va contestar: “Sóc de Hong Kong, sóc local”. No ho semblava gens, de fet em pensava que feia broma, més tard em va explicar que havia marxat feia anys de Hong Kong, ja que els seus pares volien que es formés en una escola estrangera. Al sentir això li vaig preguntar si tenia alguna cosa a veure amb el canvi de sobirania de 1997 i em va dir que, en part si. Entre 1996 i 1998 bona part dels seus amics més propers van marxar de l’escola i ell no sabia perquè, només tenia 10 anys, més tard va entendre què passava. En Rishi és de pare local i mare anglesa, no parla cantonès ni mandarí, el van portar a una escola britànica de Hong Kong, “on només et deixaven parlar anglès, si parlaves una altra llengua, et podien fer fora de l’escola” comenta tot rient. Ha estudiat a Austràlia i a Anglaterra i ara ha tornat a “casa” per acabar els seus estudis, conserva un bon record del lloc on va néixer i tenia ganes de tornar. Quan li vaig preguntar amb quina identitat es sentia més identificat em contesta sense embuts: “Som anglesos!”.

Un altre testimoni me’l vaig trobar a la facultat, en una classe anomenada “Sustainable Cities for the 21st Century”. Durant la última mitja hora et fan posar en grups de tres i discutir un tema relacionat amb el medi ambient, cada grup s’ha de posicionar a favor o en contra i defensar el seu argument. El tema a discutir era la construcció del pont Hong Kong-Macau, el nostre grup no la defensava i jo escoltava els seus arguments per apuntar-los. A més de l’impacte mediambiental i l’impacte econòmic que suposaria la construcció del pont, la Daisy va afegir: “…si es construeix el pont hi haurà més xinesos a Hong Kong”, em pensava que no ho deia seriosament, però al veure la seva cara, vaig apuntar-ho. Més tard li vaig preguntar si es sentia hongkonguesa o xinesa i em va contestar: “som xinesos, però no ho voldrem reconèixer mai, som diferents, jo no em sento xinesa i el mandarí no és la meva primera llengua”. Poc després vaig caure en la diferència lingüística, a Hong Kong parlen cantonès, segons com, t’entenen abans en anglès que en mandarí, tot i que sovint costa fer-se entendre. El cas és que el tema de la identitat està molt present en els joves, tenen criteri pel que fa al fet de no sentir-se xinesos, de fet un 80% dels habitants de Hong Kong no se sent xinès. Potser és qüestió de temps, però de moment he pogut comprovar que ni dos més dos són quatre i que el concepte d’identitat no és fàcil de definir, i encara menys a Hong Kong. Els seus habitants es mouen permanentment entre dues aigües, en part contents de no pertànyer a Anglaterra i en part miren amb por la gran potència sobirana que s’acosta i impregna el territori hongkonguès a mesura que passen els anys.

 

BIBLIOGRAFIA

BEALES, Richard; FOLEY, John, The real Hong Kong Handover? One Country, two systems, 15 years, Reuters Breakingviews, 2012.

LOUIE, Kam, Hong Kong Culture: world and image, Hong Kong University press, Hong Kong 2011.

OLLÉ, Manel, Hong Kong: un país, dos sistemas y una frontera entre ellos.

 

 

[1] LOUIE, Kam, Hong Kong Culture: world and image, Hong Kong University press, Hong Kong 2011, p. 10.

[2] BEALES, Richard; FOLEY, John, The real Hong Kong Handover? One Country, two systems, 15 years, Reuters Breakingviews, 2012. p. 2

[3] LOUIE, Kam, Hong Kong Culture: world and image, Hong Kong University press, Hong Kong 2011, p. 12.

[4] LOUIE, Kam, Hong Kong Culture: world and image, Hong Kong University press, Hong Kong 2011. p. 14.

[5] Ídem. p. 18.

[6] Ídem. p. 21.

[7] LOUIE, Kam, Hong Kong Culture: world and image, Hong Kong University press, Hong Kong 2011. p. 22.

[8] Ídem. p. 31.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s